Sa Sardigna tra mitu e istòria. Tocat a torrare a fundare un’èpica noa

Pròpiu unu mese a oe, su 1 de martzu, s’est tzelebradu s’anniversàriu de sa costitutzione de sa Brigada Tàtari, unu repartu militare formadu totu de sardos chi s’est sacrificadu in sos frontes de sa Prima Guerra Mundiale.

bandera lepanto.jpgS’èpica de sa Brigata at tentu duas resones, sa prima trasformare su stigma lombrosianu a pitzu is sardos de “etnia delincuente” in “etnia cumbatente”; sa segunda comente catalitzadore de su reconnoschimentu nostru comente natzione, diveninde una de sas resones printzipales de sas rivendicatziones autonomìsticas. Istòria manna e istòria locale chi s’impìrigant creende unu mitu acanta is sardos si sunt reconnotos. Prima de sa Brigata, un’àteru repartu at marcadu s’immaginàriu de sos sardos, su Tercio de Cerdeña. Segundu sa traditzione, s’unidade militare cumposta totu de sardos, cun batorghentos archibugieris imbarcados in s’ammiràllia Real de don Juan de Àustria, diat àere balangiadu sa vitòria contra a Alì- Paschà in sa batalla de Lepanto in su 1571 determinende s’èsitu de s’iscontru. Batalla a sa cale aiat partetzipadu fintzas Cervantes chi si fiat abbarradu castigadu a unu bratzu fertu dae una balla turca.
Su de àere contribuidu a un’eventu èpicu pro sas sortes de sa cristianidade in su Mediterràneu, su de àere paradu fronte a su perìgulu otomanu, est istadu motivu de orgòlliu pro sas èlite sardas; cussu fatu de gherra pro issos serbiat a ismintzire sa marginalidade issoro, e cussa de sa Sardigna. Sos fatos sunt descritos dae Salvadòr Vidal in su 1636 in Annales Sardinae, repitinde sa crònica de s’ispagnolu Jeronimo de Costial, su cale aiat riferidu chi in su mese de ladàmine de su 1571 sa flota ispagnola cando fiat contoniende.nde dae Lepanto aiat fatu tapa a Casteddu , e chi unu fiotu de sordados sardos e de pòpulu, aiat passadu in trìunfu sa bandera de su tercio finas a sa crèsia de Santu Domènicu, ponende•dda in sa capella de Nostra Sennora de su Rosàriu. S’Istendardu oe est arrimadu in sa sagrestia de cussa crèsia.
Làstima chi non siat una bandera cun sas insegnas de Filipu II, rughe borgognona ruja in campu grogu, ma un’istendardu cun sas barras catalanas. Cussas insegnas, oe sunt in cunditziones piedadosas, espostas a sa lughe is colores sunt iscumparende e s’intessidura s’istat istramandesi .
Su mitu de su primu tercio, at atraessasu s’istòria sarda, nd’ant faeddadu Lussu eotu e àteros puru. Carchi annu faghet Gian Paolo Tore a pustis de longas chircas in sos archìvios de Madrid e Bartzellona, at publicadu cun su Cnr un’istùdiu bene contivigiadu de sos fatos de cussu repartu chi at tentu una vida curtza a beru: dae su 1565 a su 1568. Sa chirca at riveladu chi su tercio de Cerdeña, formadu dae sordados nativos de Ispagna ebbia, aiat gherradu in Còrsica, Malta e Fiandre e chi posca fiat istadu isòrbidu pro disonore a pustis de aeret bardanadu e caladu a fogu su bidditzolu Jemmingen in sos Paisos Bàscios, biddighedda protestante, ma chi faglia parte de sos domìnios de Filipu II.
A su duca de Alba, cumandante de s’esèrtzitu imperiale, dd’aiant costrintu a punire su repartu e chi si fiat mantzadu de su delitu. Si sardos ant gherradu a Lepanto, non podiant èssere tzertu incuadrados in cussu tercio. Ddoe est istadu unu segundu tercio de Cerdeña, reclutadu in sos annos Trinta de su Seschentos de su marchesu de Sèdilo chi at operadu in is Frandas, cussu eja costituidu totu dae sardos. S’ùnicu acàpiu, aparte su nòmene, tra su primu tercio e s’ìsula nostra, est pro ite in su 1565 fiant andados a ierrare a Casteddu, acuartierende.si in Stampace. Sa permanèntzia no est istada fàtzile. Sos sordados ispagnolos si fiant refudados de pagare sa pesone de sas domos, ant pretèndidu iscontos in s’achistu de su papare, a bias non dd’aiant mancu pagadu. Ddoe aiat tentu iscravatòrios meda cun is stampaginos, nomenados “cucurus cotus”, concas caentes e chi difatis non aiant a mustrare sa fama issoro de cravasones.
Su Chimbighentos sardu no aiat fatu nàschere su mitu de su tercio ebbia, est fintzas fonte de unu stigma negativu chi no aiat adduradu meda a si furriare in autostigma, su modu de nàrrere “pocos locos y mal unidos”. Atribuidu a Càralu V, in realidade fortzis fiat iscritu in una lìtera a un’amigu ispagnolu de su pìscamu de Casteddu Parraguez de Castellejo. Su preladu pro resones polìticas fiat istasu denuntziadu a s’Incuisitzione comente protestant, acusa chi posca fiat ruda. Parraguez de Castellejo si mai at iscritu cussas paràulas, si referiat a sos nòbiles de Casteddu, totus de orìgine ispagnola, non tzertu a sos sardos naturals chi pro issu, comente pro cale si siat aristocràticu de su tempus, non contaiant nudda.
Cussa paràulas però fiant gasi fortes chi sut abbarradas comente unu tàgiu chi sos sardos etotu repitent comente chi siat tratu caraterìsticu de s’èssere sardos. In realidade nois non semus nen locos, ne poagos e nen mal unidos.
Non semus locos pro ite sos sardos amus mustradu dae s’antigòriu ca semus sàbios e atindos, bastat a pensare a is òperas monumentales, artìsticas e poèticas chi amus produisu. Non semus mal unidos, pensamus a sos fenòmenos de solidaridade comente sa paradura, s’impreu comunitàriu de su sartu, is obrerias, s’assotziatzionismu e su volontariadu. Non semus pagos, massimamente si pensamus a sa Còrsica cun una populatzione de mancu 340 mìgia abitantes, Malta, chi tenet 460 mìgia abitantes, opuru s’Estònia chi nde tenet 1 milione e 300 mìgia.
E tando, ite podimus fàghere nois pro fàghere sensare custos stereòtipos frassos chi non tenent perunu fundamentu? Dìamus a dèpere torrare a iscrìere s’istòria nostra, dìamus a dèpere cumentzare a iscrìere unu contu diferente, sena nos fàghere cunditzionare de sos pregiuditzios. Dae custu puntu de vista iscrìere romanzos istòricos podet serbir. Su romanzu nos permitet de fàghere dialogare personàgios beros cun cussos de fintzione, cun su resurtadu chi fintzas chir esìstidu a beru tando si furria a personàgiu de romanzu, e cussu creadu dae s’iscritore pessonàgiu “istòricu”. In su casu de su Chimbighentos posca, sa richesa de documentatzione, sos istùdios fatos dae istòricos de professione, permitent de si nche fichire fintzas in su pensamentu issoro; de nde cumprèndere sa cuotidianidade, sas relatziones, su midu issoro de si pònnere dae in antis su mundu.
Su romanzu permitet de isfatare su logu comunu de sa marginalidade de sa Sardigna chi tando faglia parte se ps’imperu prus mannu de su mundu, ue non nche isghelaiat mai su sole. Su contu permitet de cumprèndere chi sa Sardigna fiat tzentrale, terra de làcana in cristianèsimu e islam. Tema chi oe puru est de atualidade si pensamus a su fenòmenu de sas migratziones, de sa gherra a s’Isis. Est s’Istòria in su Mediterràneu chi si torrat a repìtere.
Sa Sardigna de cussos annos fiat in intro su pensamentu europeu, fintzas in sa terra nostra nche fiat unu movimentu protestante minore, filiatzione de sos Alumbrados valentzianos, brusiadu dae s’Incuisitzione de Diego Calvo. In su matessi tempus su tràgicu fatu de Sigismondo Arquer rivelat su ligàmine suo cun sos tzìrculos luteranos de Basilea. Su filu ruju de sos fatos de Diego Henares de Astorga est unu contu de tando chi serbit a su presente. Serbit a cumprèndere pro esèmpiu sa multiculturalità, s’iscontru tra classes, sas formas de su pòdere e de su clientelismu. Temas de su Chimbighentos e temas de oe. Si sos fatos sunt postos in unu romanzu de aventura, unu feuilleton iscritu oe, ddoe est peri sa presuntzione de s’autore chi chircas de caràtere ispetzialìsticu potzant bènnere a mangi peri de su pùblicu mannu. A sa fine de sos contos est unu tentativu de fraigare un’ èpica pro una terra chi si nd’est privada, una pedra minore in s’edifìtziu de un’immaginàriu colletivu.
Pro fàghere custu est pretzisu peri a demitizare, donende a sos fatos letura positiva sena s’illoriare in sa vanaglòria, aogna contu faghende a mancu de si fàghere indoire dae cussos sentimentos de impotèntzia e de resentimentu chi semus avesos a nde bogare a campu. Si su romanzu podet èssere ùtile, bene bènnidu siat. Est craru chi sunt de parte, ma est su chi penso in manera indipendente is ideales meos a pitzu de s’autodeterminatzione de sa Sardigna.
Pro ite totu is sardos, peri sos chi s’intendent italianos tenent su deretu e su dovere de si torrare a impossessare de s’identidade issoro , un’identidade chi non siat filtrada dae su revicanditzionismu, ma nemancu dae cuntzetos orientalistas chi pintant una Sardigna semper pòbera e mìsera, sena un’istòria digna de èssere contada.
Depimus torrare a fundare su mitu nostru, un’èpica diversa dae cussa de is sardos de sa Brigada Tàtari chi pro èssere rispetados si devent sacrificare in nòmene de sa pàtria italiana.

http://www.aladinpensiero.it/?tag=la-gloriosa-bandiera-della-battaglia-di-lepanto

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s